Cercar

Inici -> Fundació Palma Espai d'Art -> Casal Solleric

ANA LAURA ALÁEZ. Pulso estético / Pulso poético

La cambra obscura: el que no es veu
L'acte creatiu és una lluita constant on a penes hi ha treva, un pols permanent que comença en un mateix i del qual mai se surt indemne. Les dialèctiques i les simbiosis que s'estableixen entre el formal i el conceptual, entre la inspiració i la transpiració, entre la realitat i l'abstracció, entre el profund i el superficial, els afectes i els desafectes, el literal i el simbòlic, el directe i l'indirecte, l'estètica i la poètica, configuren un sistema de coordenades complexes en el qual el veritable artista es mou amb passió i esforç, amb dolor i esperança.

La peça Perseverancia (2014) [1] emergeix des d'una de les sales subterrànies del Casal Solleric, traçant dues verticals de teixit que prolonguen fins al sostre les canyes de pell del calçat que li serveix de base. Una obra delicadament poderosa que manté una referència directa amb la seva primera instal·lació, titulada Mujeres sobre zapatos de plataforma (1993), mentre ve a confirmar que el llenguatge que acompanya i desenvolupa un creador al llarg del temps és el que li permet conquistar un territori de genuïna llibertat, en paraules d'Aláez, "es la perseverancia lo que legitima la trayectoria de un artista". Perseverancia té l'objectiu visual d'unir les dues altures d'aquest peculiar espai, servint de crida d'atenció per a un públic que podria romandre aliè al que està ocorrent en el si d'aquesta antiga pica d'oli, reconvertida ara en sala d'exposicions.

Ana Laura Aláez ha manifestat un interès permanent per la representació de la persona com a llenguatge i sempre ha considerat que les grans ciutats són els llocs propicis per a assumir que la cultura es forma a través de les diferències. Amb una referència directa a la peça Chair (1969) d'Allen Jones, Chair-Dog-Woman-Pond-Picnic Performance (2013) [2], sorgeix durant una estada de treball a Londres, ciutat amb la qual l'artista s'identifica especialment, ja que en la seva adolescència la remetia a la idea d'un espai mític, on vestir-se significava treure a la llum un manifest personal a través de l'únic material que es tenia a mà: l'abillament. Com ella mateixa assenyala: "mi presentación estética era un germen de arte. La retórica surgiría después, cuando ya había comenzado a articular una narración a través de la persona". La peça es compon de sis fotografies que recullen, a la manera de Manet, un contemporani Déjeuner sur l'herbe (1863) situat en aquest context campestre que el desubica de l'àmbit urbà. Amb aquesta obra, Aláez comença a recórrer un camí que la portarà de tornada a l'origen, a aquest lloc on s'apel·la a qüestions essencials i que ens representa més vulnerables però també més forts.

És per això que la sèrie Contra la naturaleza (2012-2015) [3] se situa directament en aquest entorn. És una de les primeres obres produïdes per Ana Laura Aláez a Mallorca, on es consolida el seu interès evident pel mite com a narració, com un relat que, com assenyala Paul Ricoeur: "se refiere a acontecimientos ocurridos en el origen de los tiempos, y destinado a establecer las acciones rituales de los hombres del día y, en general, a instituir aquellas corrientes de acción y de pensamiento que llevan al hombre a comprenderse a sí mismo dentro de su mundo". Aláez assumeix el repte d'utilitzar el seu nou àmbit de caràcter rural, sent ella una persona que, fins aleshores, sempre havia viscut a grans ciutats, a llocs on era possible exercir la diferència. És per això que el títol de l'obra apel·la directament a contrariar el llegat biològic, a subvertir el cos heretat i ajocar-se en el cos construït: "no me interesan las categorías sexuales: homosexualidad, bisexualidad, heterosexualidad. El conflicto es otro. La persona como una entidad en continuo cambio; ése es mi concepto 'queer'. Para mí, 'queer' es una tendencia natural. No lo veo raro. Lo 'natural' sí que me parece raro". Una sèrie de tres fotografies, que reuneixen tres accions, en les quals és subjacent la idea de la naturalesa com a refugi i, alhora, com a desprotecció, on compareix un silenci que incita a encarar la pugna interna de cadascú.

Aquests plantejaments en termes dialèctics però no binaris i deliberadament ambigus, entenent l'ambigüitat com un valor, donen expressió de la personalitat vital i creativa, mutable i conscient, que han acompanyat l'artista en tots els seus projectes, i que, en certa manera, ens desvela aquí. Prova d'això és la següent peça d'aquest itinerari expositiu: Culito (1996-2008) [4] és una de les primeres escultures de fosa d'Aláez, en la qual va tenir molt present el treball d'Eva Hesse, que treballava habitualment amb idees a penes utilitzades en el món masculí, com fluids o secrecions. Una peça que manifesta alguna de les direccions formals i conceptuals que sempre han conviscut en els camins creatius de l'artista: "las formas acabadas y pulidas y lo más turbio". També deixa en evidència com Aláez sempre ha negat les qüestions normatives referents al gènere, vinculades, en el seu cas, a la creació i a la vida: "desde el principio rechacé de lleno los ejemplos hombre / mujer que se me ofrecían. Ya en mi adolescencia me vi obligada a lidiar una batalla de género con mi propio padre. Pero creo que esta batalla iba más allá del aspecto biológico, de tener órganos femeninos. Creo que su enfoque del mundo era muy reducido: yo quería creer que hay mucha diversidad, que los sentimientos y tu propia persona son inabarcables".

Pulso estético / Pulso poético (2015) [5] és la peça site-specific especialment produïda per a aquesta exposició i que serveix com a epíleg, però també com un nou començament, una reflexió que Ana Laura Aláez planteja sobre l'acte de crear. És en el procés quan es manté un combat entre conèixer i actuar, entre obrar i sentir, es podria dir que l'artista és un simple intermediari que plasma aquesta part "fosca", aquest laboratori on es manifesten molts dubtes i pors. L'experiència lluita per a sortir a la llum, per a convertir-se en símbol. La "cambra obscura", en aquest cas, és el mateix artista, atès que és l'instrument que ha de seguir les "ordres" de la peça. Una obra el resultat formal de la qual és el d'una figura geomètrica en tensió on l'orgànic és subjacent en aquest pols que dóna títol a la peça i, per extensió, a tot el projecte. Una escultura plantejada com una dialèctica entre la presència i el que no es veu, per a culminar una complexa reflexió plena d'interrogants sobre l'acte de crear: Quanta veritat alberguen les idees? Quant hi ha de les persones a les coses?

Espai: Casal Solleric - Zona Base
Cicle: Camera Obscura
Comissari: Fernando Gómez de la Cuesta
Institucions: Ajuntament de Palma i Fundació Banco Santander

Duració: des del 11 d'abril fins el 14 de juny de 2015.

Lloc de l'exposició

Data darrera modificació: 26 de juny de 2015

  

© Casal Solleric Passeig del Born 27. 07012 Palma (Illes Balears) Telèfon: 971722092
Correu electrònic: solleric@palma.cat